Estic dubtant constantment. Quan faig el cafè, quan em dutxo, quan em llevo al matí, quan nedo a la piscina. Dubto quan vaig cap a la feina i quan pujo al metro. Ningú no s’ho pensa, que estic dubtant. Em diuen “bon dia” i contesto com un autòmat perquè si ho faig amb el cap, no podria. “Com va tot?”, em pregunten. “Bé, tot bé”, responc. Però no sé com estic, i m’aturo a pensar en això, justament; en què no ho sé. La inèrcia fa que aparentment tot segueixi igual, a ulls dels altres. “Bon dia”, “gràcies”, “t’estimo”, “hola”, “merda”... són coses que dic al llarg de tot el dia, sovint. Fàcils, no?. Podria simplement dir-les i fer veure que la terra no tremola i que el meu estòmac no m'envia senyals, perquè ell se n'adona de tot abans que el cap. Però fins i tot quan deixo anar aquestes expressions rutinàries, se m’escapen amb un fil de veu, no les acabo, les estripo i cada cop les dic una mica més fluixet, amb mica menys de llum. Ho sento, no puc fingir. No subscric res del què faig, us aviso. Absolutament res. Tot i que ho estic fent jo, en sóc conscient. Només vull un parell de mesos, potser tres, i que ningú no esperi res de mi, ni tan sols jo. Sobre tot jo. No sé res, no he decidit res, i no vull intervenir en res. Però la gent no ho admet, això. Sobre tot jo. Se suposa que un ha de tenir una opinió de tot. Una resposta per a cada cosa. I per això quan no sabem sentim neguit, perquè ningú està preparat perquè a un “què tal” ens contestin “no ho sé, m’ho estic pensant". He deixat de fer moltes coses plenament per fer aquesta que estic fent i que no sé ni posar-li nom, amb la mala consciència de pensar que no estic fent res. Però és que en realitat estic fent una cosa gran, i porta molt temps pensar tantes respostes i encara més una en definitiva: “cap a on vols anar?”. No, no puc fer altra cosa mentre em dedico a això. O és que hi ha res més important? O és que no depenen totes les altres respostes i accions diàries d’aquesta resposta?. Quants més dubtes tinc, sé que arribaré a un lloc més clar. La gent no es fa tantes preguntes, penso. Si no, no sé com s’ho farien per compatibilitzar-les amb la seva vida normal. Quan em pregunten alguna cosa, m’agradaria respondre en tercera persona ("deixa-la, s’està replantejant tot") i que a ningú no el sobtés. Un parèntesi per ser omniscient i que la veu del narrador, a cop de capítols i d'argument, trobi una resposta que pugui recolzar al 100%, el resum de la contraportada del llibre que la gent espera que li diguis quan et pregunten per tu. Sí, uns mesos omniscients sense prestació però també sense factures. Uns mesos en negre.
No hay comentarios: